THE NIGHT OF THE HUNTER, de Charles Laughton
Charles Laughton dirigeix una pel·lícula (adaptació de la novel·la homònima de Davis Grubb) que no és res més que un conte infantil. Gòtic i tenebrós sí, però un conte al cap i a la fi. I és així com se’ns presenta, amb una introducció on apareix Lillian Gish explicant una història de la Bíblia a uns nens que escolten amb atenció, i quan dic nens dic espectadors.
La nit del caçador és la representació d’un malson. Un malson que fa aflorar les pors tant del seu director com de l’espectador. A banda de la trama, aquest inquietant malson cobra vida gràcies a la il·luminació i a la fotografia d’Stanley Cortez (que havia treballat amb Orson Welles i Fritz Lang). Les ombres fantasmagòriques i els contrastos de llum la converteixen en una pel·lícula eminentment expressionista. I en destaco el seu valor estètic perquè ho considero un dels seus principals atractius, amb plans que són autèntiques obres pictòriques, d’una gran bellesa plàstica.
Deixant de banda els aspectes visuals, La nit del caçador es mou sobre la idea de la relació entre el be i el mal, simbolitzat explícitament en les mans tatuades de Robert Mitchum: a la dreta l’amor, a l’esquerra l’odi. Dos conceptes oposats en una mateixa persona. Això no és res més que una metàfora de la condició humana: amor i odi, en lluita constant en el nostre interior. Així doncs, és important destacar el paper que juguen les mans de Robert Mitchum en aquesta pel·lícula. No és casual que introdueixi la mà esquerre (odi) a la butxaca per foradar-la amb la navalla quan està al local d’streeptease. No és casual que s’enganxi els dits de la mà esquerre (odi) a la porta del soterrani quan comença a perseguir els nens. Ni tampoc és casual que posi la mà dreta (amor) en primer terme quan coneix a la senyora Cooper, mostrant així la seva suposada bondat.
Al llarg de la pel·lícula se’ns diu que tots portem tatuat el mal en el nostre interior, encara que l’amor s’encarregui d’emmascarar-lo. Fins i tot la innocència dels infants queda tacada d’odi quan una colla de nens es burlen de John dibuixant-li amb guix a una paret un home penjat (el seu pare).
Una altra idea que cal destacar és la de la dualitat de les coses. Podem observar que tots els personatges que apareixen en la pel·lícula són una arma de doble fil: la figura de la (doble) mare, les dues cares de la senyora Spoon (tan cordial amb el desconegut al inici i tan venjativa al final) i, com no, la figura del (doble) pare (tant el biològic com l’adoptiu se’ns mostren utilitzant exactament el mateix pla quan compareixen davant del jutge, reforçant la idea de dualitat fins al punt de fondre’ls en una mateixa persona).
I és que les referències a la dualitat be/mal es succeeixen al llarg del film: en més d’una ocasió, durant la fugida dels nens, veiem el riu convertit en un autèntic mirall que divideix la pantalla en dues parts. Com a concepte, un mirall té molt a veure amb les dues cares de les coses, així com en allò que és real i en allò que no ho és. No són casuals, doncs, aquests plans generals del riu.
Aquest conte que se’ns està explicant deixa de ser de fades quan Harry Powell mata a la mare dels nens i comença la seva particular cacera, de la mateixa manera que ho fan la resta d’animals caçadors, que ataquen a les seves preses quan cau la nit. La pel·lícula adopta aleshores un to oníric. Comença llavors l’autèntic malson. I podem entreveure llavors algunes referències a contes clàssics infantils, com Hansel & Gretel. Els dos infants fugiran riu avall en busca de refugi i el trobaran, momentàniament, en un paller, que serà l’escenari d’una seqüència que admiro especialment: des del paller, John mirarà a traves d’una gran pantalla (vull dir, finestra) a l’horitzó i, com si d’un espectacle d’ombres xineses es tractés, veurà aparèixer l’inconfusible silueta de Powell amb el seu cavall. Serà aleshores quan pronunciï la terrorífica frase “es que él no duerme nunca?”. Aquesta pregunta concentra tota l’angoixa del film: què és més terrorífic que un malson que no acaba mai?
Com a tot bon conte, no podia faltar la figura d’una fada, la senyora Cooper, que es convertirà en la mare adoptiva dels nens i en la seva protecció davant del caçador. Deixant de banda aquesta figura materna, és interessant reflexionar sobre el personatge de Ruby, que no deixa de ser una versió de la Caputxeta vermella: gaudeix perdent-se pel bosc i jugant amb els llops (nois) que l’observen amb desig mentre la seva àvia l’espera. Desitjosa d’afecte, Ruby s’entretén caminant tota sola pel poble, fins el dia en que apareix l’autèntic llop (Powell), que la conquista amb bones paraules per treure-li informació.
Encara un altre conte serà narrat (literalment) abans que acabi la pel·lícula. Es tracta de la història de Moisés (que la senyora Cooper explicarà als seus cadells), explícit paral·lelisme amb la història de John i Pearl, que nosaltres com a espectadors estem veient.
Especialment encertat és el final de la pel·lícula, en el que John descarrega tot el seu odi (i perquè no, amor) sobre el seu pare adoptiu. Quan aquest és detingut, el nen no pot evitar veure la detenció del seu autèntic pare (la detenció de Powell està planificada visualment de la mateixa manera que ho estava la detenció del pare biològic) i és llavors quan, compungit, decideix deslliurar-se del pes que suposa carregar amb una promesa com la que va fer. Magistral el desenllaç, on el pes de la responsabilitat supera les forces d’un nen que, per altra banda, és el més adult que he vist mai en una pantalla.
En resum, La nit del caçador és un ombrívol conte infantil ple de referències al be i al mal que ens mostra que no hi ha una línia que separi aquests dos conceptes sinó que coexisteixen simultàniament a dins de tot ésser humà. Dissenyada des de la part més fosca de l’ànima i amb una posada en escena impecable, la pel·lícula explora en el nostre interior i ens horroritza durant tot el metratge sense necessitat d’ensenyar cap monstre ni cap gota de sang. És una obra mestra que, personalment, em deixa el regust agredolç de saber que no existeix cap altra pel·lícula dirigida per Charles Laughton.
